Tots el coneixíem, tots l’hem tractat, tots en
tenim records.
Però seran records ben diferents per a cadascun
dels que l’hem acompanyat en la seva vida, convivint amb ell, treballant amb
ell, relacionant-se de qualsevol manera; fins i tot entre els germans hi ha
diferències.
El Jordi va néixer quan el Papa tenia 27 anys,
i la Mama 22. Va tenir uns pares molt joves, una àvia de 67 anys i era fill
únic, fins que va arribar la Maria Rosa, que va tenir uns pares d’edats
semblants, 28 i 23 anys. La infantesa de tots dos va ser pràcticament
paral·lela, i varen gaudir d’uns pares joves amb molta vitalitat, a Barcelona,
en la seva llengua materna.
Més tard varen viatjar tots plegats al Brasil.
La maleïda guerra, la post guerra i la dictadura feixista, junt amb les seves
fermes conviccions, independentista d’esquerres, els va dur cap Amèrica (un cop
sobresegut el consell de guerra per espionatge que li havia instruït la
delegació del govern franquista).
Allà vàrem néixer la Pitusa i el Kuky. El Papa
ja tenia 31 anys quan va néixer la Pitusa, i 34 quan vaig néixer jo. La Mama 26
i 29, respectivament. La nostra infantesa va ser ben diferent, amb uns pares
més madurs, i en un altre país, amb una llengua més afegida al català i
l’espanyol. Nosaltres vàrem gaudir del Papa d’una manera ben diferent: viatjava
molt, treballava molt, i nosaltres vàrem estar més units a la iaia Maria, ja
que tant el Papa com la Mama treballaven molt. La nostra educació, crec, fou la
mateixa que va rebre ell: la de la iaia Maria, la persona més intel·ligent que
he conegut mai.
La resta de la família, a mida que s’anaven
incorporant, La Mari Carmen E.p.d., el Guillermo, el Vicenç, la Manu, varen
conèixer al Papa en edats més madures, entre els 46 i els 66 anys: segur que
han conegut a la mateixa persona, però en un estadi de la vida ben diferent,
que proporcionava records i vivències d’adult a adult.
Entre mig, s’hi varen anar incorporant els
nets: la Olga, la Eva, el Jordi, l’Albert, el Vicenç, el Guille, l’Eduard, el
Gerard i el Bernat. Cada un d’ells ha tingut un avi diferent: quan va néixer la
Olga, l’Avi tenia 52 anys. Era prou jove. El darrer, el Bernat, va néixer amb
un avi de 72 anys, ben diferent.
Encara més tard, han vingut els besnéts:
l’Àlex, el Marc i la Noa. L’avi, per a l’Àlex, ja tenia 82 anys; pocs records o
vivències tindrà si afegim la distància i les circumstàncies; ja en tenia 93
quan, l’any passat, varen venir la Noa i el Marc, que ja no el recordaran si no
és a base de les fotos o els vídeos que puguin veure més endavant.
Els demés parents, família al cap i a la fi,
els amics, companys de feina, coneguts, veïns, clients, botiguers, etc., l’han
conegut en circumstàncies diferents, relacions diferent, en altres àmbits
diferents a l’àmbit familiar.
Uns recordaran el plaer de gaudir del seu bon
humor, de la quantitats d’acudits que podia contar, tots seguits, o de les
bromes que feia, amb molt d’enginy. De les seves dites, frases lapidàries o
sortides que feien sentir-te content i riure, gaudint de la seva companyia al
voltant d’una taula amb menjar, un cafè o una partida de canasta.
Altres recordaran la seva capacitat de
treball, la seva tenacitat, la seva intel·ligència a l’hora de plantejar els
problemes i solucionar-los satisfactòriament, si més no, per a ell. No donava
consells, que jo recordi, però “ajudava a decidir”, a analitzar les situacions,
a cercar la millor sortida o plantejament per al que fos.
Els companys de feina i de sindicat
recordaran, sens dubte, la seva implicació en la lluita dels treballadors i el
seu discurs més que d’esquerres quan es parlava de política laboral o general.
En les darreres eleccions en que va votar, al
maig o juny (no recordo), poc abans de deixar-nos, li vaig preguntar “Pa, per
qui votaràs?”. A mi em queda poc: votaré “pels teus fills”, em va dir. I va
votar a qui va votar.
Tots recordaran la seva integritat i
honestedat. Mai va utilitzar situacions d’avantatge per a beneficiar-se en cap
sentit. Ni a la feina, ni en l’economia, ni en les relacions familiars o
personals. Mai va aprofitar-se de la seva situació, tot i que ha gaudit de
situacions en que seria fàcil obtenir algun privilegi en qualsevol sentit.
Finalment, he de dir que tots, sense excepció,
recordaran el seu mal geni, que aflorava, de vegades de manera desproporcionada
(com tot els fills sabem i fem) en qualsevol ocasió i per a temes que no calia
que fossin importants. Importava més la intenció que la dimensió. Els seus
“macagun” encara ressonen per casa seva.
Si poguéssim reunir els records de tots
plegats, des de la iaia Maria, que el va criar i viure amb ell per 45 anys, la
Mama, que l’ha acompanyat els 68 anys de matrimoni, els germans, els parents,
els companys de feina, els amics, els coneguts, els veïns, la gent del barri i
tots els que, d’una manera o altra, el varen tractar, segur que veuríem
aspectes que desconeixem uns o altres, i que conformarien una imatge polièdrica
desconeguda per a tots.
Per sort, això serà impossible.
Millor que
cadascú el recordi, el revisqui, tal com es varen conèixer, en l’àmbit o àmbits
en que varen coincidir. N’estic segur de que cada un de nosaltres el recordarà
en determinades situacions, que ens el farà present al llarg dels anys que ens
queda per viure.
Crec que això és, precisament, la “vida eterna” que ens espera a tots
després de la mort.
